Inicio  >>  Treballs de curs  >>  Treball 6. Museu Nacional d'Art Romà, Mèrida
Treball 6. Museu Nacional d'Art Romà, Mèrida
(Versión en castellano)

Contingut:

 

Enunciat

Museu Nacional d'Art Romà, Mèrida (Espanya).
Arquitecte: Rafael Moneo.
Projecte i execució: 1980 - 1985.

El 1980 Rafael Moneo va rebre l'encàrrec de projectar el Museu Nacional d'Art Romà, de Mèrida, molt a prop del teatre i amfiteatre romans de la ciutat, sobre una part de l'encara enterrada ciutat romana.

El programa per al Museu precisava una doble funció: una d'exposició, amb les obres de més atractiu i relleu, i una altra d'arxiu-magatzem per a la investigació i conservació, capaç d'acumular la gran quantitat de restes romanes trobades i encara per trobar a la ciutat de Mèrida. Des d'un principi la intenció de l'arquitecte va ser crear un marc digne per a les restes antigues, que fos capaç de rememorar i evocar el passat romà, sense caure en l'estricta imitació de la seva arquitectura. Per a això, en comptes de reproduir els ordres i elements clàssics, va optar per adoptar literalment el sistema de construcció romà, suggerint el seu caràcter a partir de dues al·lusions o metàfores: d'una banda, "la solidesa de les fàbriques" i, per un altre, "el sistema constructiu". La primera, materialitzada en la repetició de gruixuts murs paral·lels que es manifesten a l'exterior en contraforts, com a reflex de l'estructura interior. La segona, utilitzant el sistema tradicional de construcció amb murs de formigó amb encofrat de fàbrica de maó.

Aquesta estructura de murs és el suport formal de l'arquitectura, en la qual els intervals, les proporcions i els buits són els elements clau. Aquests gruixuts murs paral·lels estructuren un sistema compositiu en el qual la repetició dels seus grans buits crea la ficció d'una nau longitudinal perpendicular a ells, que es converteix en l'element que caracteritza el projecte. La intersecció entre el sistema de murs i el de buits dóna lloc a un gran espai únic (la nau), en el qual s'instal·len les peces de més valor, i uns corredors perpendiculars on es mostren les col·leccions menors, més capaces per provocar l'interès de l'estudiós.

El resultat no és un edifici "romà" ni la còpia literal de cap edifici concret, encara que sigui possible trobar semblances parcials, per exemple, a la nau principal dels mercats de Trajà (Roma), les arcades de suport de les plataformes del palau de Septimio Severo (Roma), del temple de Júpiter Anxur (Terracina) o a les cisternes Mirabilis (Nàpols). És en canvi un edifici " modern" on a través de certes al·lusions metafòriques es crea un "caràcter romà"; un edifici que es mostra a si mateix com a objecte expositiu, que proporciona un marc de naturalitat als objectes exposats.

Compositivament, hi ha tres parts funcionalment diferenciades: l'accés, l'arxiu i l'àrea d'exposició, dividida al seu torn en unes altres tres: l'espai subterrani, amb les restes de la trama urbana, la sala central de distribució i l'exposició pròpiament dita, distribuïda en tres nivells superposats. La sala central és la més gran i la més representativa del museu, encara que és la que menys material arqueològic exposa, suggereix la forma d'una basílica romana encara que només és una successió de buits i és la que crea l'atmosfera romana. Són els murs transversals, per la seva condició deliberadament secundària, els que assumeixen la funció expositiva, amb la seva sèrie de corredors i passarel·les connectades entre si.

(Extret de la memòria del projecte de l'arquitecte, publicat a Arquitectura, 248, i dels articles de Enrique de Teresa Trilla, "Idea y orden formal: Una hipótesis sobre el proceso proyectual", i de Juan José Echeverría, "La analogía romana", publicats a la revista Anales de Arquitectura, 1).

Els dibuixos amb els quals finalment Moneo va reproduir gràficament el projecte van ser una sèrie de plànols tècnics, en els quals es ressalten les qualitats dels materials (secció de murs, diferenciació de paviments), unes axonometries amb una clara referència als dibuixos d'Auguste Choisy i unes seccions fugades que podrien suggerir, tímidament, les perspectives de Piranesi. Tanmateix, com en el cas de les cites arquitectòniques, Moneo no utilitza literalment les referències gràfiques (a la manera dels autors de referència). De cada una d'elles Moneo extreu fragments, maneres diferents de plantejar la representació, tal com feia Choisy, Palladio o el mateix Piranesi.

Choisy, a fi de mostrar el sistema constructiu de l'arquitectura romana, va optar per representar fragments, seccionats per plans i vistos zenitalment, prescindint de la imatge global dels edificis. Quan en la seva Història de l'Arquitectura va voler representar aquests mateixos edificis va optar per representar-los seccionats, amb talls simples pels plans de simetria, combinant la representació axonomètrica amb la planta. En tot cas fragments que pretenien suggerir l'estructura global de l'edifici. Moneo utilitza el mateix sistema però l'adapta a les seves necessitats comunicatives.

El vincle amb Piranesi és afirmat pel propi Moneo que, segons diu a la memòria del projecte, va imaginar l'exposició dels objectes al museu de manera similar a com podrien aparèixer als gravats de Piranesi. La referència a Piranesi és present també en la severitat del llenguatge utilitzat al museu, en la duresa dels espais i en les dimensions monumentals dels grans arcs de la sala principal, que suggereixen la mateixa intensitat, enter sorpresa i fascinació, que transmeten els interiors de Piranesi, fins i tot quan només mostren els fragments de les ruïnes. De la mateixa manera, Moneo utilitza fragments per donar la il·lusió a l'espectador de trobar-se en una basílica romana, diferenciant clarament el contrast entre l'antic i el contemporani, o entre l'original i la seva evocació.

Entenent així el projecte com una composició de fragments, proposem una descomposició del museu en fragments i una representació dels mateixos que pugui suggerir la idea global del projecte: fragments que representin la totalitat. Per a això es proposa que s'analitzin i entenguin els dibuixos de Choisy, els gravats de Piranesi i, potser, els de Palladio.

El treball haurà d'estar acabat abans del dilluns 15 de maig, però es farà una presentació intermèdia el diumenge 7 de maig. No més tard de les 24:00 hores del diumenge 7, el treball, tal com estigui en aquell moment, es publicarà en el blog de l'assignatura (ra3-qp2017.blogspot.com). El "Títol de l'entrada", serà EX6PI-NOM COGNOM i l'"Etiqueta" serà EX6PI. De manera similar, abans de les 24:00 hores del diumenge 14 de maig es publicarà l'estat final. En aquest cas el "Títol de l'entrada", serà EX6F-NOM COGNOM il'"Etiqueta" serà EX6F. En ambdós casos la publicació contindrà les imatges dels dibuixos i un comentari justificatiu. Les imatges estaran en format jpg i la mesura més gran serà de 1200 píxels, amb qualitat 6. El comentari, que no hauria de ser extens, contindrà la llista de components del grup i una descripció dels aspectes que s'ha considerat que són característics en el projecte.

 

Els plànols:

1. Planta soterrani, amb el recinte arqueològic del museu.
 
2. Planta baixa del museu.
 
3. Planta primera i d'accés.
 
4. Planta segona.
 
5. Secció transversal. A la versió final es va modificar el perfil del mur de l'esquerra.
 

 

Les axonometries:

6. Axonometria seccionada.
 
7. Axonometria seccionada.
 
8. Axonometria seccionada de la façana del contraforts.
 

 

Les seccions fugades:

9. Secció transversal.
 
10. Secció transversal.
 
11. Secció transversal.
 

Algunes imatges:

12. Cantonada sud-est del museu des de la qual diferencien el bloc del museu pròpiament dit i el bloc d'accés, administració i serveis.
 

13. Accés principal.
 
14. Vestíbul de la planta primera i escala d'accés a la sala de conferències de la planta segona.
 
15. Vista del pati, amb l'accés a la planta arqueològica del nivell inferior i el pont d'accés a la nau principal del museu.
 
16. L'accés a la nau principal del museu.
 
17. Nau principal des de l'accés. "El museu hauria de ser capaç de suggerir al visitant l'ordre de les dimensions que sens dubte va tenir al seu dia la Mèrida romana" (Moneo, 1984).
 
18. Muro sud de la nau principal.
 
19. Espais expositius transversals.
 
20. Passarel·la de la segona planta.
 
21. Segona planta.
 
22. La planta inferior del recinte arqueològic.
 
23. Vista de la façana sud, des de l'est, amb els contraforts que representen la "solidesa de les fàbriques romanes" i l'estructura mateixa del museu.

 

Procedència de les imatges

  • 1-4, 17 i 22 - Arquitectura, 248.
  • 5-13, 15, 18 i 19 - Anales de Arquitectura, 1.
  • 14 i 23- El Croquis, 20.
  • 16, 18, 20 i 21- Arquitectura española contemporánea: 1975/1990, Madrid, El Croquis, 1989

 

Bibliografia recomanada

  • Museo de Arte Romano de Mérida. El Croquis. 20, pp.72-115.
  • Museo de Arte Romano Mérida. Arquitectura. 248, 1984, pp. 23-47.
  • Museo de Arte Romano de Mérida. Anales de Arquitectura. 1, 1989, pp. 42-86.

 

Alguns webs

 

Recursos a Atenea

  • La bibliografia recomanada.
  • Alguns models gràfics de referència.

 

>>  Torna a l'inici de la pàgina