UPC    ETSAV    CAIRAT
  ESCOLA D'ARQUITECTURA DEL VALLÈS
  DIBUIX II
  Presentació
  Professors
  Tutorials
  Temes de geometria
  Temes de dibuix
  Treballs de taller
  Treballs d'anys anteriors
  Bibliografia
  Atenea

 

  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  L'axonometria seccionada  
  L'axonometria seccionada  
 

Contingut:
1. Introducció.
2. La vista inferior.
3. Secció horitzontal i vertical.
4. La separació dels plans d'ocultació.
5. L'estratificació.
6. La transparència.
7. La descomposició.

Introducció

L'axonometria és un tipus de representació que permet mostrar, en una mateixa imatge, la planta i dos alçats d'un volum elemental. Comparada amb la perspectiva, conserva el paral·lelisme de les línies i les proporcions dels elements (sense reduir les dimensions amb la distància). Si la perspectiva ve determinada per la situació del punt de vista, l'orientació i l'angle d'obertura, en l'axonometria només intervé l'orientació dels eixos principals. Comparada amb la projecció en planta o alçat, l'axonometria només permet mesurar en la direcció dels eixos principals però és més útil per veure l'edifici com a volum.

Arribats en aquest punt, tots coneixem els quatre tipus convencionals d'axonometria que utilitzem (isometria, din-5, militar i cavallera), coneixem les seves característiques i sabem com construir-les . La següent és un exemple d'axonometria militar.


 
   
 

James Stirling i James Gowan, Queen's College, St-Clements, Osford, 1966-1971, axonometria

Una axonometria com aquesta permet entendre fàcilment la forma global de l'edifici: veure que es va escalonant amb l'altura, amb murs inclinats a les plantes inferiors i una estructura de suport en forma de cavallet a la planta baixa. És més fàcil, ràpid i eficaç arribar a entendre la complexa volumetria d'aquest projecte amb aquesta axonometria que amb la sèrie completa de plantes, seccions i alçats.
 

 
   
 

J. Stirling i J. Gowan, Queen's College, St-Clements, Osford, 1966-1971, Plantes i secció

L'examen atent d'aquestes projeccions permet també entendre com és la volumetria de l'edifici, però l'axonometria dóna aquesta informació amb una sola imatge. És per tant més directe, amb un esforç de racionalització menys important.

D'una altra banda, veure els edificis tal i com es mostren en una axonometria, per sobre i a una gran distància relativa d'ells, fa que la percepció sigui similar a la d'estar veient una maqueta de l'edifici: una representació reduïda que nosaltres podríem manipular com si fos un objecte.
 

 
   
 

Steven Holl, Maqueta de la Van Zandt Residence, East Hampton, New York, 1983

Potser és aquesta la raó per la qual, sovint, s'utilitza aquest tipus de projecció per mostrar els edificis como si fossin objectes sense pes, que es poden manipular per mostrar-los per dins: aixecant l'edifici per veure'l per sota, seccionant-lo i eliminant-ne una part, descomponent-lo en parts per mostrar-les separades, o fent alguna part transparent. La principal raó d'aquestes manipulacions és mostrar l'edifici per dins: allò que no es veu per fora i que no es mostra prou en una secció. Un objectiu que tantmateix s'aconsegueix amb operacions que comporten una pèrdua de la imatge global de l'edifici. Tractarem ara aquestes manipulacions, començant per aquest primer tipus.
 

 
 
La vista inferior
 
     
   

Aquesta és una axonometria similar a la de l'exemple anterior. És el pavelló d'una exposició; en un parc. L'arquitecte ha volgut mostrar que hi ha arbres al voltant però evitant que aquests tapèssin l'edifici i, per aquest motiu, els ha dibuixat com si estiguéssin tallats.

El dibuix mostra la forma de la coberta i la franja de paviment que l'envolta. Per poder mostar la part interior que aquí no es veu, l'arquitecte va fer també la següent axonometria.

 

 
  J. Stirling i J. Gowan, Pavelló de l'editorial Electa a la Biennal de Venècia , 1989 (vista superior)
 
     
   

És el mateix edifici però vist per sota. Aparentment és com si l'haguèsim aixecat i el veiéssim per sota. Com a operació, equival a seccionar l'edifici arran de terra i aixecar-lo. Com a resultat, es veu la planta de l'edifici, perquè s'ha conservat el rastre d'aquesta secció, es veuen també els paraments interiors, la cara inferior del sostre i l'estructura de suport de la coberta. S'ha perdut però la relació de l'edifici amb el que l'envolta: l'edifici sembla suspès en l'aire, sense cap contacte amb el terra.

Aquesta és la operació elemental. Veiem ara altres exemples en que això es complica.

 
 

J. Stirling i J. Gowan, Pavelló de l'editorial Electa a la Biennal de Venècia, 1989 (vista inferior)  

 

     
 

Secció horitzontal i vertical

 
   

En molts casos, per entendre més correctament la forma interior de l'edifici, és interessant seccionar-lo a més verticalment (l'exemple que es mostra correspon al Panteó de Roma). Si només s'hagués dibuixat la secció horitzontal veuríem la planta però no s'entendria la curvatura de l'interior de la cúpula.

En aquest cas, la secció vertical està feta per dos plans que coincideixen en l'eix vertical, per poder mostrar la secció de dues parts diferents del mur de tancament. Com es pot veure, la secció horitzontal i les verticals tenen un tractament diferent de les parts massisses, la qual cosa afavoreix la seva lectura. Només es mostra mig edifici però la simetria de la planta permet "reconstruir" la part que falta

La imatge següent també correspon al Panteó.

 
 

Auguste Choisy, “Panthéon”, Histoire de l’architecture, 1899, f. 15
 

     
   

En aquest cas, amb l'objectiu d'explicar amb més detall la constitució interior dels tancaments, un dels plans verticals segueix un traçat més complicat i s'han eliminat parts del revestiment per tal de fer visible els elements estructurals. Per poder mostrar la constitució interior dels murs, les parts seccionades no s'han farcit i la diferenciació s'ha resolt amb un regruix del contorn. Com a resultat, es molt difícil entendre la secció.

Una solució possible per a aquest problema és el canvi que es proposa, que consisteix en farcir les seccions com en el cas anterior.

 
         
    Tenint en compte que el detall del tractament interior només s'afegeix en els murs, la proposta utilitza el farcit negre per les seccions horitzontals y gris per les verticals. La lectura continua sent difícil però ara és més fàcil d'entendre.  
         
   

D'altra banda, si no és necesari veure la cara interior del sostre, la combinació de secció vertical i horitzontal permet veure la volumetria interior sense haver de fer una projecció zenital (vista per sota).

Aquest seria un exemple d'aplicació sobre un cas similar, en el que s'entén la forma interior de l'edifici i, a més, es pot mostrar la planta completa i recuperar la relació amb l'entorn que s'havia perdut. En aquest cas la secció vertical s'ha deixat sense farcir i, en canvi, s'han ombrejat els murs per reforçar l'expressivitat de la curvatura.

 

L'exemple següent està plantejat d'aquesta manera, amb dues seccions i vist per damunt, però l'escassa diferenciació entre el tractament de les seccions vertical i horitzontal fa difícil entendre on acaba una i comença una altra.

 
 

A. Choisy, "Salònica", L'Art de bâtir chez les Byzantins, 1883
 

     
 

 
 

Oswald Mathias Ungers, Museu Alemany d’Arquitectura, Frankfurt, 1979-1984


 
  La separació dels plans d'ocultació
 
 
 


 

Una altra opció habitual per mostrar l'interior dels volums és "treure'ls" la coberta o la façana i deixar-los desplaçats per entendre l'operació realitzada. En realitat, es tracta d'una variant de secció horitzontal o vertical, en la qual l'interior es mostra complet.

En aquest exemple que es mostra, quatre línies en els punts extrems permeten entendre el desplaçament que s'ha fet.

 
 

Edifici Porte Molitor, de Le Corbusier
 

     
  El mateix es pot fer traient la façana
 
 
 

 
 

Steven Holl, Metz House, Staten Island, Nova York, 1980

 

 
  L'estratificació
 
     
   

Quan el que s'intenta representar és un conjunt d'elements similars, compost per diverses plantes, un recurs habitual per mostrar-les totes en un mateix dibuix és el d'aquest exemple.

L'arquitecte ha aprofitat que els quatre volums dels angles eren similars per mostrar les diferents plantes de l'edifici, eliminant el sostre en un d'ells i una planta o dues en els altres. En aquest cas, la part eliminada no es conserva desplaçada, com en el cas anterior, perquè el volum que s'ha conservat sencer permet entendre la forma inicial.

 
  Mario Botta, Centre per a indústries auxiliars, Balerna, Suïssa, 1978-1980
 
     
  En l'exemple següent, s'ha aprofitat que es tracta d'una agrupació en filera de blocs idèntics per mostrar la distribució interior del primer pis i de l'últim. En aquest cas, la secció vertical s'ha deixat blanca, per diferenciar-la de l'horitzontal.
 
 
   
  J. Stirling y J. Gowan,

El següent és un cas similar però resolt de manera diferent, que caldria evitar.
 

 
   
 

MBM, “Illa Mollet”, Mollet, 1983-1987

Si es tracta en canvi d'un edifici sense elements repetits una solució pot ser la del següent exemple, en el qual s'ha fet el mateix per a cadascuna de les plantes de l'edifici, en axonometries diferents que es componen juntes perquè s'entenguin.
 
 
   
 

M. Botta, Casa unifamiliar, Origlio, Suïssa, 1981-1983

Una altra opció és separar totes les plantes. El problema és que es perd la imatge de conjunt. Per compensar-ho, en aquest cas l'arquitecte ha afegit també una imatge de la summa i el lloc que aquestes parts ocupen en el conjunt.
 

 
   
 

S. Holl, Hybrid Building, Seaside (Florida), 1958-1988

No s'ha d'oblidar que l,axonometria és eficaç per mostrar la volumetria de l'edifici, però no per substituir als altres tipus de projecció. Si el que es pretén mostrar només és la distribució interior, una simple planta és una solució millor que l'axonometía d'aquesta mateixa planta. L'exemple següent, de l'axonometría de la planta d'un apartamentpermet, permet entendre això.
 

 
   
 

Robert A. M. Stern, Apartament a Elkins Park, Pennsylvania, 1975

El següent dibuix és la planta convencional d'aquest mateix apartament.
 

 
   
 

R. Stern, Apartament a Elkins Park, Pennsylvania, 1975

Es pot comprovar que l'axonometría ha complicat la lectura de la planta. Mostra la superfície dels murs però redueix la superfície visible del sòl (que queda ocupat per aquests murs). La part superior i la dreta de la planta s'ha convertit en una acumulació confusa de línies que no millora la lectura de la planta. En aquesta axonometría seria impossible introduir la distribució de mobles que apareix a la planta.

 
   
La transparència

 

     
   

Una altra opció per veure l'interior dels volums, sense treure el sostre, és fer el sostre transparent. El problema en aquest cas és que no s'entengui que el sostre és realment transparent sinò que es tracta d'una operació per veure l'interior.

Els exemples següents són treballs dels alumnes del curs "Dibujo Arquitectónico", de la Escuela Politécnica Superior de la Universidad CEU San Pablo, de Madrid (dirigits per Aitor Goitia Cruz). En el primer d'ells el sostre és literalment transparent, sense que cap element suggereixi que realment és opac.

 
  Ismael Fraile, Casa en Termini di Sorrento, de l'arquitecte Bruno Morassutti, 1963-1964      
 
En el segon el sostre es representa seccionat per mostrar com és el seu perfil i, al mateix temps, suggerir que es tracta d'un cos massís.
 
 
 

 
 

Esteban Becerril, Casa en Termini di Sorrento, de l'arquitecte Bruno Morassutti, 1963-1964

En resum i, independentment del mètode utilitzat, cal aconseguir que s'entengui l'operació que s'ha realitzat, evitant que es pugui deduir que l'edifici no té sostre, que no té façana o que el sostre o les sembles són realment transparents.

La descomposició

Otra operación habitual, ya no para ver el interior, sinó para entender la composición és separar els seus elements.
 

 
 

  En aquest cas, el dibuix mostra desplaçades les diferents parts i unes línies mostren el rastre del desplaçament perquè l'observador pugui recompondre l'agrupació inicial.  
  Michael Elkan (Norman Foster), Stansted Airport, base visible d’un suport, Londres, 1991
 
     
    Aquest és un cas que caldria evitar. El dibuix mostra amb detall la composició de l'edifici però és gairebé impossible imaginar com seria la forma amb totes les peces en el seu lloc d'origen.  
  Luis Moreno Mansilla y Emilio Tuñón, Museo Arqueológico de Zamora, Zamora, 1992
 
     
  Aques és un cas similar d'excés de descomposició
 
 
 

 
 

Jones Partners, Cabanya de convidats a les muntanyes,

Un dibuix com aquest requereix que s'afegeixi l'axonometría com la següent, amb el conjunt final muntat.
 

 
   
 

Jones Partners, Cabanya de convidats a les muntanyes,

Es conserva un dibuix de Leonardo da Vinci (del Còdex Atlàntic, 1493) que és exemplar per a aquest cas, en el qual explica com funciona i quines parts componen un cabrestant, un torn que s'utilitza per aixecar grans pesos. Leonardo opta aquí per una representació que li permet mostrar l'eix frontal i les peces lleugerament girades. Llegint el dibuix d'esquerra a dreta, comença amb la imatge de la màquina i segueix amb la seva descomposició.
 

 
   
 

Leonardo da Vinci, Còdex Atlàntic, 1493

El dibuix podria servir perquè algú construís una màquina d'aquest tipus. Un factor important per a aquesta comprensió és que Leonardo mantingui la imatge del cabrestant muntat, al costat dels components separats. Sense ella seria difícil d'imaginar quin podria ser la forma final.
 

 
 

 

© dels textos Francisco Martínez Mindeguía

>>  Torna a l'inici de la pàgina

 
  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  L'axonometria seccionada