UPC    ETSAV    CAIRAT
  ESCOLA D'ARQUITECTURA DEL VALLÈS
  DIBUIX II
  Presentació
  Professors
  Tutorials
  Temes de geometria
  Temes de dibuix
  Treballs de taller
  Treballs d'anys anteriors
  Bibliografia
  Atenea

 

  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  La secció  
  La secció  
 

Contingut:
1. Introducció.
2. La situació del pla de secció.
3. La diferenciació conceptual.
4. El volum aparent.

Introducció

Arribats a aquest punt, tots sabem què entenem com a secció d’un edifici. El que farem aquí serà veure uns quants dibuixos de seccións per tal d’entendre millor les seves qualitats i possibilitats comunicatives.
 

 
   

Conceptualment, la secció d’un edifici és la intersecció per un pla, que es mostra frontalment, eliminant la part de davant i conservant o no la part posterior. Amb més concreció i d’acord amb les convencions del nostre àmbit, anomenem secció a aquesta intersecció quan el pla és vertical, i d’aquesta manera la diferenciem de la planta, en la el pla de secció és horitzontal.

D’aquesta manera, la secció comparteix l’alta abstracció de la planta, en quant mostra una configuració que no podem relacionar visualment amb el model real, però comparteix també les característiques de l’alçat, en quant pot ser un “alçat interior”.

 
 


Segons aquesta convenció, el dibuix següent representa un edifici seccionat i mostra el seu interior però no és el que entenem com a secció perquè no es mostra frontalment.

 

 
   
 

Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc, Secció en perspectiva d’un palau de Venècia, 1863

L’interès de la secció és que permet veure l’alçada de l'interior dels edificis, mostra cóm és el seu desenvolupament vertical i cóm es relacionen les plantes entre si. A diferencia del dibuix de la planta, que pot ser suficient per descriure un espai, la correcta comprensió de  la secció pot requerir relacionar-la amb les plantes. Per aquest motiu, sovint es representen juntes i coordinades verticalment.
 

 
   
 

James Stirling, Residència d’estudiants del Queen’s College, Oxford, 1966-1971

En aquest cas, la secció mostra com és el perfil del forjat, com es desplaça la planta cap enrere a mida que augmenta l'alçada, com és el dúplex de l'últim nivell i com l'edifici queda aixecat del terra a la planta baixa.

La situació del pla de secció

El profit de les seccions requereix utilitzar plans d'intersecció significatius que aportin el màxim d’informació possible, relacionada amb la forma de l'interior. L'elecció del pla  d'intersecció dependrà de la geometria de l’edifici (o del cos a seccionar). Si és simètric n'hi haurà prou amb una secció longitudinal (seguint l’eix de simetria)
 

 
   
 

Erik Gunnar Asplund, Capella del Bosc, Estocolm, secció longitudinal i planta, 1918-1920.

En aquest cas la secció vertical aclareix perfectament cóm és l’edifici per dins i cóm es desenvolupa verticalment. Permet veure la gran alçada de la coberta i que l’espai central està cobert per una cúpula. Cal advertir que, en aquest cas, és important que el pla de secció passi pel centre ja que, fora d’aquest punt, la secció mostraria un semicercle de radi inferior i la lectura seria errònia. Potser seria necessària una secció transversal, també pel centre d’aquest cúpula.
 

 
   
 

Erik Gunnar Asplund, Capella del Bosc, Estocolm, secció transversal, 1918-1920.

Aquí la sorpresa no és tan gran;  bàsicament, veiem el que ja sabíem,  amb una millor comprensió de la claraboia i de la planta soterrani. Sembla evident que aquesta secció s’havia de fer també pel centre de l’espai de la cúpula.

Veiem ara un altre cas, del mateix arquitecte.
 

 
   

Un altre pla de secció significatiu és aquell que coincideix amb les escales, perquè mostra com es relacionen les diferents plantes. En aquest cas coincidint també amb el pla de simetria.

Com va succeir en el cas anterior, la secció ens descobreix cóm són interiorment els espais que veiem en planta. Veiem el cercle de la planta és un cos cilíndric, més alt que el perímetre. Cal veure que, degut a que la secció s’ha dibuixat sense diferenciar clarament les parts seccionades, és difícil entendre bé la part inferior de la sala central.

 
       
  E. Gunnar Asplund, Biblioteca d’Estocolm, 1918-1927
 
     
    Si aquesta secció s’ennegreix, la lectura dels tancaments és més clara, es diferencia millor l’amplada dels passadissos perimetrals, l’alçada i forma del cos d’accés. També veiem amb claredat com l’accés porta directament al centre del cilindre de la biblioteca i el cos vertical buit que acull el muntacàrregues de llibres.  
  E. Gunnar Asplund, Biblioteca d’Estocolm, 1918-1927
 
     
 
Si la planta d’aquests edificis no és simètrica caldrà fer més seccions per entendre'ls bé interiorment.
 
 
 

 
 

Eduardo Souto da Moura,  Casa “Bom Jesus”, Braga, planta superior, 1989-1997

Aquest exemple és el d'una casa amb dues plantes amb accés per la inferior, per un espai de doble alçada que ocupa les dues plantes (a l'esquerra). Possiblement, la secció més interessant per descriure aquesta estructura és la que aquí s'ha col·locat sota la planta, ja que mostra aquest espai que relaciona ambdues plantes i també part de la planta soterrani. Després, interessen les tres seccions transversals, col·locades aquí girades per poder relacionar-les millor amb la planta. La de l'esquerra mostra l'espai de l'accés i, amb més claredat, la percepció d'aquest espai doble. Les altres dues estan fetes per llocs singulars, pel bany, per poder completar la informació de la claraboia de il·luminació i ventilació, i per l'escala d'accés a unes sales i cambres de la planta inferior. Aquestes tres secciones mostren a més la relació amb la gran terrassa frontal i l'espai que ocupa aquesta planta inferior. La secció de la part superior és una secció longitudinal per aquesta terrassa i un alçat de la planta superior; no és massa interessant perquè no aporta informació realment nova.

La diferenciació conceptual

En l’ús que fem de la secció i degut a l’alta abstracció que comporta, sovint la representació de l’espai no es limita a allò que “veiem” darrera del pla de secció o a les qüestions estrictament formals, sinó que s’utilitza per indicar les diferencies qualitatives de les parts, d’acord amb el que es vol comunicar d’aquest espai. Veiem ara un cas singular.
 

 
   

Aquest és l’interior de la sala principal de Mercat de Trajano, de Roma (del segle segon), obra de l'arquitecte Apolodoro de Damasco, que també va construir el Panteó. La originalitat del sistema de cobrició, que substitueix la tradicional volta de canó per voltes transversal recolzades en pilars amb mènsules, permet ampliar el nivell superior amb galeries en els dos costats, obertes zenitalment amb claraboies, per on entra la llum que il·lumina tot el recinte. Aquestes galeries estan obertes sobre el carrer central i tot el perímetre d'ambdós nivells està ocupat per botigues tancades i il·luminades per finestres obertes sobre les portes.

L'estructura d'aquest espai es pot representar sintèticament amb una secció transversal, com la següent.

 
 

Mercat de Trajano, Roma, 107-110
 

     
   

L'espai descrit és aquest. S'han diferenciat clarament les parts seccionades, per fer evitents les parts obertes i, especialment, la claraboia d'il·luminació. S'ha diferenciat també el pla pròxim de maó per diferenciar-lo del fons i el dibuix del contorn d'unes persones permet intuir la mida de l'espai.

Tanmateix, en tractar igual l'espai interior de les botigues del de les galeries, el concepte estructural no queda correctament expressat.

 
  Alberto Berengo Gardin, Mercat de Trajano, secció
 
  Possiblement, una solució millor seria la següent.  
    D'aquesta manera, l'espai de la nau i les galeries s'equiparen amb l'exterior i el tractament de les botigues amb el mateix color, millora la lectura de la secció.  
  Alberto Berengo Gardin, Mercat de Trajano, secció
 
     
 

El dibuix es construeix amb allò que es vol explicar i es això el que determina la valoració d’unes parts en relació a les altres. Són les diferenciacions les que determinen el que els altres llegiran del dibuix: l’observador les detectarà i intentarà entendre la raó que les justifica.

Veiem ara un cas diferent de qualificació de l'espai seccionat.
 

 
   
 

Luis Moreno Mansilla y Emilio Tuñón, Museu de Belles Arts de Castelló, 1997-2000

Aquesta és la secció transversal del Museu de Belles Arts de Castelló. Totes les plantes són iguals però hi ha un espai de doble alçada que es va desplaçant, formant una mena de cascada de buits. Inicialment, aquest espai és sempre igual però construeix llocs diferents a cada planta. Aquesta és la secció característica del museu i aquesta cascada, l’aspecte més significatiu. Tot això, però, no és molt evident en el dibuix. Es pot deduir però no es percep la relació.
 

 
       
 

Luis Moreno Mansilla y Emilio Tuñón, Museu de Belles Arts de Castelló, 1997-2000

Aquestes són les vistes, de d’alt a baix. Els arquitectes van considerar que això s’havia d’explicar millor i van fer la següent versió de la secció.
 

 
 

 
 

Luis Moreno Mansilla y Emilio Tuñón, Museu de Belles Arts de Castelló, 1997-2000

El dibuix es concentra en ressaltar aquest aspecte, a costa de dificultar la comprensió de la resta. Per donar llum sobre un aspecte ha estat necessari enfosquir la resta. Junt amb els espais en cascada, el dibuix ressalta les claraboies (la llum).

En el següent dibuix es pren una decisió similar per concentrar la lectura en un aspecte concret del dibuix.
 

 
 
 
 

David Chipperfield, Ampliació i reconstrucció del Neues Museum, concurs, Illa dels Museus, Berlín, 1994

Encara que no coneguem el projecte, és fàcil advertir que l'arquitecte aconsegueix que ens fixem en els patis i el "passadís" que connecta el que hi ha a l'esquerra d'aquest dibuix amb el que hi ha a la seva dreta. Ho fa accentuant el relleu d'aquestes parts, amb el color i les ombres. Els tres cossos seccionats, que limiten els patis, semblen sòlids, en contrast amb la profunditat aparent dels patiios

Un cas similar és el del següent dibuix, corresponen a un projecte de concurs per l’edifici del Reichstag de Berlin, de 1872.
 

 
    Es tracta de la secció transversal de l’edifici, que mostra el recorregut fins l’espai central de la cúpula, previ a la sala de reunions i encreuament dels dos eixos de composició . Aquest espai i la seqüència d’espais per arribar-hi tenen un gran valor simbòlic i escenogràfic que el dibuix vol accentuar. Per fer-ho, els autors redueixen el contrast en les parts que no corresponen a aquest recorregut, mostrant-les sense ombres o amb unes ombres diluïdes. D’aquesta manera, la lectura del dibuix es concentra en aquesta part, i les parts diluïdes ajuden a entendre la resta de l’edifici. En aquest cas, la secció blanca dels murs ajuda també a concentrar l’interès en aquest espai interior.  
  Emil Lange i Joseph Bühlmann, Concurs per l'edifici del Reichstag, Berlin, 1872      
 

 

El volum aparent

En alguns casos, per a que una part de l'edifici o un aspecte concret s’entengui bé, convé reduir el missatge a allò que es vol explicar i deixar de dir algunes dades que podrien distreure o fer que la claredat es perdés.

Els següents dibuixos, dues seccions del mateix arquitecte, del mateix projecte i fetes pel mateix lloc, poden servir d'exemple.
 

 
 

 
 

Glenn Murcutt, Casa Magney en Paddington, Sidney, Nova Gales del Sud, 1986-1990

A la primera d’aquestes seccions, veiem un edifici de dues plantes en un terreny en pendent i amb accés per dos nivells diferents. La coberta és a dues aigües i, aparentment, feta amb una estructura de fusta. En mig d’aquesta estructura es pot distingir un conducte vertical que podria correspondre a una claraboia dissenyada per il·luminar la part central de la planta superior.

A la segona, s’ha ennegrit la secció interior de la coberta, a excepció de la part de la claraboia, amb el qual la lectura d’aquest conducte és més clara. Evidentment, la coberta no és un volum massís en el que s’obra el forat de la claraboia, però, encara que el dibuix no reflecteix la realitat constructiva, s’ajusta a la percepció que tenim d’aquest volum interior.
 

 
   
 

Glenn Murcutt, Casa Magney en Paddington, Sidney, Nova Gales del Sud, 1986-1990

Seguint amb aquest esquematisme, en aquesta secció no s’ha dibuixat la fonamentació que sí hi és a la superior. La solució és coherent amb la voluntat de mostrar només el que es percep visualment, però es crea un desequilibri estrany entre el massís de la coberta (aparent però negre) i la secció del terreny (massís però blanc). Potser una solució més coherent fos la següent:
 

 
   
 

Glenn Murcutt, Casa Magney en Paddington, Sidney, Nova Gales del Sud, 1986-1990

El següent és un altre cas similar.
 

 
   
 

Rafael Moneo, Museo d’Art Modern i Arquitectura, Estocolm, 1990

El dibuix mostra la secció transversal de dues sales d’un museu. La coberta està formada per un nucli de formigó armat, en forma de piràmide de planta quadrada, amb un revestiment exterior de planxa de zinc i un altre interior de cartró-guix, amb càmeres intermèdies en els dos costats. El revestiment interior té un perfil característic que respon a raons acústiques, lumíniques i d’allotjament de les instal·lacions elèctriques i d’aire condicionat. L’objectiu d’aquesta secció és mostrar aquestes capes, així com la composició dels murs verticals i dels forjats.  

El següent dibuix, en canvi, pretén mostrar la relació de les sales amb el terreny i amb els edificis del voltant. Ja no es tracta d’una secció constructiva i, per tant, no es necessari mostrar també aquí, quina és la composició dels murs i cobertes. Amb bon criteri, l’arquitecte a optat per mostrar aquí el perfil característic de la sala, el de la forma visible, i considerar el volum com una unitat sense discontinuïtats. Amb el mateix criteri, ha omès dibuixar la fonamentació i els murs de contenció, que evidentment sabem que existeixen, però aquesta omissió no resulta molesta perquè la claredat i coherència del conjunt ho compensa.
 

 
   
 

Rafael Moneo, Museo d’Art Modern i Arquitectura, Estocolm, 1990

En aquest dibuix, l’enfosquiment de les parts seccionades permet centrar l’interés en la forma d’aquest espai interior, que es deixa blanc. El cas següent es diferent perquè l’objectiu del dibuix es concentra en la descripció de l’espai interior.
 

 
   
 

Emmanuel Brune, Escala principal del palau d’un sobirà, Grand Prix de Rome, 1863

Aquí l’interés es centra en l’espai interior, del que el terra i el sostre són els límits. Deixar-los sense el detall interior reforça la lectura dels contorns i els límits d’aquest interior. Aquest és un exemple de cóm la secció és també un alçat interior, tractat amb els recursos que vam veure en el seu moment. És un exemple també de cóm criteris aparentment contradictoris es poden combinat correctament en un mateix dibuix: la foscor de la part interior reforça la profunditat i la part diluïda de l’exterior (a dalt, a la dreta) aconsegueix el mateix efecte, permetent a més entendre millor la separació entre dins i fora.
 

 
   
  Emmanuel Brune, Escala principal del palau d’un sobirà, Grand Prix de Rome (fragment), 1863  
 

 

© dels textos Francisco Martínez Mindeguía

>>  Torna a l'inici de la pàgina

 
  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  La secció