UPC    ETSAV    CAIRAT
  ESCOLA D'ARQUITECTURA DEL VALLÈS
  DIBUIX II
  Presentació
  Professors
  Tutorials
  Temes de geometria
  Temes de dibuix
  Treballs de taller
  Treballs d'anys anteriors
  Bibliografia
  Atenea

 

  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  La planta  
  La planta  
 

Contingut:
1. Introducció.
2. Dins i fora, cobert i descobert.
3. La diferenciació conceptual.
4. El relleu.

Introducció

La planta és el primer dibuix del projecte arquitectònic, la representació més important de l’edifici, la que mostra quina és la ocupació de l’espai, com s’organitza la forma i com s’estructura i genera el projecte arquitectònic. És la projecció que dona la representació sintètica de l’edifici més forta. Intentarem ara millorar el coneixement de les capacitats expressives d'aquesta projecció, en el que afecta a la correcta representació de la forma del projecte arquitectònic.

El dibuix de la projecció en "planta" planteja aspectes diferents que la projecció de l'alçat. Diferents perquè, d’una banda, el problema de suggerir la fondària és més limitat, donat que els terres acostumen a ser horitzontals i les parets verticals. D’un altre, perquè es tracta d’un dibuix més abstracte, que no podem comparar amb el que veiem a la realitat. Si en un alçat podem reconèixer la façana que podríem veure de l’edifici si estiguéssim col·locats davant d’ell, la planta no la podem comparar amb una visió similar, a no ser que l’edifici estigui enderrocat.
 

 
   
 

Monestir de San Pedro de Arlanza, Hortigüela, Burgos, s. XI

Aquesta seria la única opció i, malgrat tot, la veuriem en perspectiva. Aquest contingut més abstracte fa que també sigui diferent l’ús que fem d’aquesta projecció.

Algunes imatges ajudaran a reflexionar sobre aquests conceptes.
 

 
   

Tots sabem què és una planta: la projecció d’un cos (un edifici) sobre un pla horitzontal. D’acord amb les convencions amb les que treballem, en aquesta projecció el cos ha d’estar col·locat de manera que el pla del terra estigui també horitzontal. D’aquesta manera, les mides del pla horitzontal del cos (l'edifici) es projectaran sense deformacions.

Complint aquestes condicions, el resultat de la projecció serà una planta. No obstant, el que normalment entenem com a la planta d’un edifici es la projecció de la secció horitzontal, inicialment feta a l’altura de la vista d’una persona dreta. Feta a aquesta altura, i tenint en compte les característiques habituals dels edificis, la secció mostra la situació dels tancaments (murs) i de les obertures principals (portes i finestres).

Entesa d'aquesta manera, la planta és la representació més important que utilitzem dels projectes; la manera més potent que tenim per representar-los. D’un projecte és possible que no coneguem els alçats però hem de conèixer almenys la planta.

 
 


Entendre l’espai a partir d’una planta no és massa complicat, un cop es coneixen les convencions. En un cas com el següent, l’ennegriment de les parts seccionades permet veure clarament els murs, les obertures,...
 

 
   
 

Mies van der Rohe, Casa Ulrich Lange, 1a versió, planta,1935

Tanmateix, l’alta abstracció d’aquesta planta pot deixar aspectes sense aclarir que, potser, l’observador voldria o hauria de saber, com per exemple, si alguns dels espais estan coberts o de quina manera ho estan.
 

 
   
 

Mies van der Rohe, Casa Ulrich Lange, 1a versió, alçat, 1935,

Si afeixim la lectura de l'alçat i relacionem ambdues projeccions, podem veure l’alçada que té el mur, la situació de la finestra... i també que hi ha un cobert que uneix el cos principal amb el de la dreta, potser coincidint amb les dues línies dibuixades a la planta. El dubte ara és si, de manera similar, la zona quadriculada de l'esquerra de la planta, que continua aquestes línies, també està coberta. Amb això veiem que aquesta planta planteja dubtes que queden sense resoldre.

Dins i fora, cobert i descobert

Veiem ara un exemple en el que aquest problema es resol.
 

 
   

Aquesta planta no és tan fàcil d’entendre com l’anterior, degut a que correspon a una tipologia a la que no estem habituats. Podem identificar els murs, perquè estan seccionats, i també els pilars. Podríem deduir que les línies de pilars són el límit d’un pòrtic i que el que emmarquen és un pati (veiem així tres patis, marcats amb un 4).

La part inferir és més complexa, (números 5 i 6), i és difícil deduir amb seguretat quines parts estan cobertes i quines no.

 
  Domus Flavia i Domus Augustana, Roma, s. I
 
     
   

Aquesta és una altra versió del mateix dibuix. Encara que no ens diguin el significat de cadascun dels colors, poden deduir que el gris clar senyala les parts cobertes però obertes i que el gris fosc senyala les parts tancades. El color blau és aigua i el verd és herba.

El dibuixant ha creat uns codis (fàcils de deduir) amb els que podem entendre amb més claredat la planta.

 
  Domus Flavia i Domus Augustana, Roma, s. I
 
     
    Un cop après el significat, el sistema permet entendre qualsevol planta dibuixada amb el mateix criteri.  
  Piazza d'Oro, Vila Adriana, Tívoli, s. II
 
     
 

Evidentment, aquest sistema és l'opció personal d’un autor (Alberto Berengo Gardin), tret d’un llibre (Henri Stierlin, El Imperio Romano, 2000), que identifiquem pels colors que utilitza i el significat que els dona. Cal aclarir que en aquest curs no és pretén proposar un sistema, ni tan sols aquest, sinó veure la manera de millorar la comprensió d'una planta. Cal entendre que el que es diferenciï a la planta i la manera de fer-ho, dependrà del projecte i de la necessitat de evidenciar allò que es consideri important.

Veurem ara dos dibuixos d’un mateix arquitecte, resolts de manera diferent a l'anterior però igualment coherent. El primer correspon principalment a un sostre.
 

 
   
 

Vázquez Consuegra, Edifici de Capitania del port d’Ayamonte, Huelva

La zona ombrejada que apareix al mig correspon a la coberta que uneix les tres parts separades de l’edifici. Si no fos per questa ombra no es notaria l’existència de la coberta. L'arquitecte ja havia dibuixat el seu contorn amb una línia de traços, però això no semblava suficient: tot i ser geomètricament correcta, una representació així no reflectiria la importancia que la coberta té en la percepció de l’edifici. Tal com s'ha fet, advertim clarament l'existència de l'ombra; encara que, possiblement, haurem de consultar altres dibuixos per entendre de què es tracta realment i a quina alçada es troba.

La següent és la imatge d’aquest porticat.
 

 
   
 

Vázquez Consuegra, Edifici de Capitania del port d’Ayamonte, Huelva

Podem veure que era important senyalar la seva existència atès que el seu impacte visual és més important que el dels blocs tancats. Finalment, la representació és correcte, encara que el criteri sigui diferent a l'anterior.

El següent dibuix són dues plantes d'un mateix edifici.
 

 
   
 

Vázquez Consuegra, Ciutat de la Justicia, d’Almeria (concurs), 2000

Si es comparen les dues plantes es pot deduir que l'ombra clara correspon a la zona de circulació i la fosca als despatxos i espais tancats. Fixeu-vos que d’aquesta manera es mostra clarament que, a la planta de la dreta, hi ha una zona no ocupada (no trepitjable). Amb bon criteri, a l’arquitecte li ha semblat important evidenciar aquests buits. En canvi, no ha cregut necessari mostrar la zona que, a la planta baixa, no queda coberta per les plantes superiors i que tenen una alçada superior a la resta. Al marge d'això, cal veure també, com l'arquitecte ha canviat la representació dels arbres en les dues plantes: a la planta baixa, els arbres apareixen seccionats pel tronc i amb la copa en projecció, i a la planta superior es mostren vistos per sobre.

Una codificació diferent és la que s'aplica en els següents dibuixos, corresponents a dues plantes (superior i inferior) d'un mateix projecte.
 

 
   
  Josep Llinas, Projecte de concurs per a la Universitat de Bocconi, Milà, planta -1 (concurs), 2002
 
 
   
 

Josep Llinas, Projecte de concurs per a la Universitat de Bocconi, Milà, planta -2 (concurs), 2002

En aquest cas, la codificació resol, no ja la diferencia entre espais tancats i de circulació, sinó l’existència de buits, en el terra i el sostre. Són les plantes del 1er i segon soterrani (en gris fosc s'ha diferenciat la secció del terreny). A l’interior de la planta podem veure que amb un to gris es senyalen les parts buides (no ocupades) de la planta i amb un color blau les parts on no hi ha sostre, bé per que hi ha un doble espai o bé perquè hi ha una claraboia.
 

 
   

Aquests són fragments de les plantes anteriors, en els que es pot veure millor com, el que a la planta superior és un espai no ocupat en el terra (gris clar), a la inferior és un espai obert en el sostre (blau).

 
         
    D'aquesta manera, l'arquitecte vol mostrar clarament l'existència d'aquestes discontinuïtats, evitant que una lectura poc atenta de la planta no detecti el grafisme (a vegades poc visible) d'una línia de traços.  
 


El cas següent és singular en aquest sentit, en quant pretén reflectir l'impacte expressiu de les parts no ocupades.
 

 
   

Aquí la codificació s’aplica a ambdues projeccions, amb una interpretació que és subtilment diferent. La part fosca és la part ocupada i la blanca és la que correspon al pati central. Tanmateix, si ens fixem, la planta és la d’accés, on no hi ha buit en el terra. Llavors, aquesta diferenciació significa el buit que hi ha a sobre. Veiem que, donada la importància que aquest buit té en la secció, l’arquitecte ha volgut deixar patent la seva existència, atès que aquesta part és diferent, qualitativament, de la resta de la planta.

 
  Alberto Campo Baeza, Banc de Granada, secció i planta baixa, 1992
 
     
    Aquesta és una imatge d’aquest espai buit, prou important com per deixar-lo sense diferenciar.  
  Alberto Campo Baeza, Banc de Granada, 1992-2001
 
     
 


En els casos que hem vist, les codificacions utilitzades han estat diferents, amb significats no coincidents i, fins i tot, contraris. En tots els casos ha hagut la voluntat de fer més comprensible la planta, fer-la més clara o descriure amb més precisió l’espai representat. És la necessitat de comunicar la que fa que s’hagin introduït aquestes diferenciacions.

En tots els casos les codificacions que s'han mostrat són personals, atès que no existeix una codificació compartida per tots, i totes tenen virtuts i limitacions.

Es important adonar-se que en cap cas han estat codificacions difícils de desxifrar: s’han pogut interpretar només amb un petit examen del dibuix. En cas que aquesta interpretació pogués ser complicada, el dibuix hauria d’incorporar una llegenda amb el significat de les codificacions.
 

 
   
 

Alvaro Siza Vieira, Guarderia Joâo de Deus, Penafiel (Portugal), 1985

En aquest cas, és una petita llegenda (que em senyalat amb el cercle vermell) en la que, tenint en compte que és la "Planta de paviments interiors", es diferencien les zones de la planta en les que s’utilitza el mateix material de pavimentació: ratllat creuat (fosc) pel mosaic ceràmic, ratllat senzill (clar) pel marbre i sense ratllat (blanc) per la fusta. Cal fixar-se en que el grafisme no ha pretès imitar la imatge del material i que, possiblement, el criteri ha estat deixat en blanc la zona més gran i més fosca la més petita.

En els dibuixos següents, les diferenciacions afecten als materials de tancament.
 

 
   
 

Souto da Moura, Casa Bom Jesus, Braga, planta baixa, 1989

La llegenda (a sota de la planta, a la dreta) aclareix que els murs amb el ratllat estret (fosc) són de formigó, els de ratllat ample (clar) són de pedra i els blancs són de totxo.

Si ens hem adonat, aquestes últimes diferenciacions són de caràcter diferent a les anteriors, atès que no es referien a la forma de l’espai sinó als materials de construcció. En aquest casos era aquest l’objectiu i no fer entendre quines parts estaven dins o fora, cobertes o descobertes, ocupades o no. Cal entendre que el que fem bàsicament en un dibuix és seleccionar i diferenciar, i és això el que senyala el seu contingut i el que hem d’interpretar. Aquesta és una de les característiques del dibuix de la planta: l’ús més lliure que fem d’ella.

La diferenciació conceptual

Veurem ara quatre dibuixos del mateix espai (o lloc), fets per la mateixa ocasió, per tres arquitectes diferents. Amb la mateixa base geomètrica, els tres permetran lectures diferents per causa d’aquestes diferenciacions.

En el primer veiem el riu (pel color blau) i la zona d’intervenció del projecte (pel color groc). La resta és un conjunt d’edificis que no arribem a distingir. Tan sols reconeixem el contorn d'aquests edificis, dibuixat amb un gruix de línia més gran, i les cobertes, dibuixades amb una línia més prima. Criden l'atenció també, tres línies vermelles de les que no es pot deduir el significat (en aquest dibuix).
 

 
   
 

Francesco Venezia, Ampliació i reconstrucció del Neues Museum, concurs, Illa dels Museus, Berlín, 1994

En el següent dibuix els edificis es mostren amb més claredat:  són cinc edificis singulars, dibuixats en secció, d’estructura molt diferent. Entre elles, hi és la proposta del concurs, que s’integra sense cap diferenciació. Els edificis de l’altre banda del riu es tracten com una massa gris, d’ells no importa l’interior perquè són d’ús privat. Convé advertir que en aquest dibuix el riu ha perdut importància i, de fet, no és fàcil deduir que hi és.
 

 
   
 

Giorgio Grassi, Ampliació i reconstrucció del Neues Museum, concurs, Illa dels Museus, Berlín, 1995, (fragment girat)

En el següent dibuix, la lectura dels edificis com a peces singulars és encara més clara, degut a que l’arquitecte ha enfosquit el que no són aquests edificis. Dels altres de l’entorn es dibuixa només el seu contorn, sense diferenciar-lo del de les voreres dels carres, reforçant la singularitat dels edificis en blanc. El resultat és que es ressalten clarament aquest edificis, entre els que hi és la proposta, i, ara sí, es veu el riu.
 

 
   
 

David Chipperfield, Ampliació i reconstrucció del Neues Museum, concurs, Illa dels Museus, Berlín, 1994

L'últim torna a ser una representació de les cobertes, però ara es dibuixen les de tots els edificis, encara que no amb el mateix grau de detall. Fins i tot es dibuixen les ombres solars, la qual cosa dona idea de la diferent alçària dels edificis. L’arquitecte, però, diferencia els edificis singulars amb un color blau.
 

 
   
 

Giorgio Grassi,Ampliació i reconstrucció del Neues Museum, concurs, Illa dels Museus, Berlín, 1995

En tots aquest dibuixos, les diferenciacions han fet que lectura en cada cas canviés.

Un altre exemple d'aquestes diferenciacions és la següent.
 

 
   
 

François Laurent Lamandé, Pla d’extensió de Rouen, 1773

Es tracta d’un pla per a l’ampliació de la ciutat de Ruan, en el que l’autor ha diferenciat la ciutat antiga, tractant-la de color gris i destacant en ella els edificis representatius, de l’ampliació que es projecta a l’altra vora del riu, tractada de color blanc. És tracta d’una diferenciació quasi radical que pretén ressaltar la novetat de concepció de l’ampliació. Amb el mateix criteri diferencia les zones ocupades per horts, camps de conreu i muntanya. Són diferenciacions clares, lligades a les necessitats del discurs (conceptuals) més que a la semblança física.
 

 
   

Un cas similar és el següent, en el que, partint de la planta que hi havia al voltant del Papau Reial de Madrid, en 1734, es diferencien amb diferents tons de gris, les illes en funció de la data en que varen ser incorporades al recinte urbà de l’àrea propera al Palau: la més fosca correspon al segle IX i la més clara al XVIII. En tons de verd l’autor ha diferenciat les àrees del propi Palau.

 
 

Ángel Martínez Díaz, Zona de la ciutat de Madrid pròxima al Palau Vell, c.1734, 2008

En els dibuixos que hem vist fins ara, les diferenciacions han permès millorar la descripció de la forma d’un edifici (dins-fora, cobert-descobert), millorar la comprensió de continguts difícilment representables en un dibuix o d’aquells de caràcter conceptual que depenen no tant de l’edifici com del que es vol explicar. Si el dibuix dels alçats estava en gran part  vinculat a la percepció visual (al que veiem), i per això l’interès es dirigia a la representació de la tercera dimensió que el dibuix perd en la projecció frontal, en els dibuixos de planta, l’interès tendeix a dirigir-se a explicar com és l’edifici o com hem d’entendre’l. Malgrat tot, els recursos utilitzats en els alçats, per suggerir la profunditat també tenen aplicació a les plantes, amb el mateix objectiu. Veurem ara alguns casos concrets.

El relleu

El següent dibuix és fragment de la planta de l’Òpera de Paris, de la seva escala principal, vista des de la planta superior.
 

 
   
 

Charles Garnier, Escala principal de l'Òpera de París, 1861-1875, gravat de 1878

Amb una graduació subtil de gruixos de línia i, principalment, amb l’enfosquiment de les parts més llunyanes, s’aconsegueix suggerir el forat del pati, la major profunditat del nivell inferior i com els trams d’escala continuen baixant per sota dels superiors

El següent és un espai més abstracte.
 

 
   

En aquest cas, amb l’ús del valor de línia, l'enfosquiment i les ombres solars, s’aconsegueix suggerir l’existència d’ una superfície plana, foradada per una trama de quadrats enfonsats, sobre la que sobresurten uns volums vermells i blancs. Per sobre d’aquesta trama, es superposa el dibuix d’uns polígons clars, sense relleu. Aquesta lectura es confirma en el dibuix següent, en el que veiem que les taques clares són edificis, possiblement preexistents al projecte, que per aquesta raó l'arquitecte ha volgut destacar.

 
         
   
 

Peter Eisenmann, Reorganització i desenvolupament urbà del Cannaregio Oest, Venècia, 1978

El següent dibuix és un exemple de com el dibuix de les ombres solars permet mostrar el relleu d’una planta.
 

 
   
 

Adolphe Alphand, Parc des Buttes Chaumont, París, 1867

Aquest mateix relleu es pot representar amb el dibuix de les corbes de nivell, com es veu en el dibuix següent.
 

 
   
 

Adolphe Alphand, Plan de courbes de niveau du Parc des Buttes Chaumont, París, 1867

La lectura atenta d’aquesta representació permet entendre la volumetria i amb més precisió, si es coneix l’interval entre les corbes. La anterior representació era més intuïtiva i més fàcil d’entendre visualment. Les dues són correctes però tenen aplicacions diferents.

© dels textos Francisco Martínez Mindeguía

>>  Torna a l'inici de la pàgina

Inici  >>  Temes de dibuix  >>  La planta