UPC    ETSAV    CAIRAT
  ESCOLA D'ARQUITECTURA DEL VALLÈS
  DIBUIX II
  Presentació
  Professors
  Tutorials
  Temes de geometria
  Temes de dibuix
  Treballs de taller
  Treballs d'anys anteriors
  Bibliografia
  Atenea

 

  Inici  >>  Temes de dibuix  >>  Dibuix tècnic  
  Dibuix tècnic  
 

Contingut:
1. Introducció
2. Convencions
3. Codificacions

Introducció

En un sentit ampli, el dibuix tècnic d’arquitectura té per objectiu explicar, per si sol i amb claredat, un projecte  arquitectònic. És un dibuix que no només descriu allò que s’ha projectat sinó que conforma les instruccions necessàries per a la seva construcció. Per tant, és un dibuix que ha de ser precís, objectiu (sense ambigüitats) i exhaustiu (detallant tots els aspectes del projecte).
 

 
  Richard Meier, Museu de l'Ara Pacis, Roma  
 

L’exigència d’objectivitat determina que aquest dibuix es construeixi amb projeccions ortogonals, principalment amb plantes, alçats i seccions, és a dir, projeccions que mantinguin les proporcions i els angles entre les parts.
 

 
   
 

I és també la necessitat d’una lectura clara i sense ambigüitats la que determina que el dibuix estigui fet a escala, que s’hi diferenciïn les parts seccionades de les que són vistes, les zones cobertes de les descobertes, les àrees tancades de les que no ho són, les parts ocupades de les parts buides, les zones d’activitat de les de circulació, etcètera.
 

 
   
 

El qualificatiu de tècnic diferencia aquest dibuix de l’anomenat tradicionalment com a artístic. En contraposició amb el primer, el dibuix artístic no està subjecte a cap convenció o normativa i utilitza lliurament els colors, les ombres i els contrastos per tal de influir en la percepció i la imaginació de l’observador.
 

 
   
 

 

Convencions

Tractant-se d’un dibuix fet per explicar un projecte, es podria entendre que el plantejament d’un dibuix tècnic respon exclusivament a les característiques d’aquest projecte, però de fet no és ben bé així.  La pràctica i l’experiència acumulades de temps d’història han portat a l’ús d’un dibuix que s’ajusta a certes convencions. D’elles, la més evident és la del tipus de projeccions: plantes, seccions, alçats, esquemes, axonometries, perspectives,...

El plantejament d’aquestes projeccions respon a normes, o pràctiques tàcitament admeses, que es basen en precedents històrics o en costums. Són convencions en certa manera arbitràries però que, pel fet de ser globalment acceptades, tenen una interpretació unívoca i serveixen, per tant, com a mitjà de comunicació del projecte.
 

 
 

 

La PLANTA és el primer dibuix del projecte arquitectònic, la representació més important de l’edifici, la que mostra quina és la ocupació de l’espai, com s’organitza la forma i com s’estructura i genera el projecte arquitectònic.

En tant que convenció de representació gràfica, la planta s’entén com una secció horitzontal, inicialment feta per un pla a l’alçada de la vista d’una persona dreta, en què es projecta el que queda per sota (paviments, escales, mobles,...) i, si es creu convenient, part del que queda per sobre. L’efectivitat d’aquesta convenció es basa en el fet que, tradicionalment, les parets són verticals, cosa que fa que la seva projecció en planta no canviï amb l’altura. Es tria seccionar a l’altura de la vista perquè aquesta cota té l’avantatge de permetre representar la posició de portes, finestres i mobiliari.

 
 

 

La SECCIÓ és un tall vertical de l’edifici, fet de manera que mostri com és l’interior. Dit amb més precisió: és la intersecció amb un pla vertical que es mostra frontalment, eliminat la part anterior i conservant la part posterior. A diferència de la planta, la situació del pla de secció no sol respondre a una convenció establerta sinó que són les característiques del projecte les que porten a triar l’emplaçament idoni perquè la projecció mostri el grau òptim d’informació.

 
 

Aquestes dues convencions es completen amb l’ALÇAT, que s’entén com la projecció frontal de la façana. Aquest tipus de projecció mostra les veritables proporcions de la façana, però òbviament comporta assumir l’ocultació dels plans laterals, que donarien informació de les profunditats.
 

 
   
 

Tot i la seva objectivitat, les representacions fetes segons aquestes tres convencions no són fàcils de comprendre per als no habituats, ja que mostren només dues de les tres dimensions de l'espai. Ni a les plantes s’hi veu l’altura dels murs, ni les seccions o alçats mostren les profunditats. Però l'arquitecte utilitza aquestes projeccions perquè són les més útils per al control geomètric. L’experiència ha demostrat que aquest és el tipus de dibuix idoni per a la nostra feina, el més operatiu, el que millor funciona com a instrument de control de l’arquitectura.

Quan, malgrat tot, cal una representació que mostri millor la volumetria o la qualitat tridimensional, s’utilitzen les axonometries o les perspectives.

L’AXONOMETRIA mostra, a través d’una projecció cilíndrica, les tres cares del cub elemental. És un pas intermedi entre les convencions anteriors i la perspectiva lineal o cònica. Respecte d’aquesta, té la qualitat de conservar els paral·lelismes i les proporcions i permetre la mesura en les direccions paral·leles als eixos de la terna. Com a convenció, es consideren quatre grans tipus d’axonometria:
 

 
 

 

la isometria

 
         
    l'axonometria militar  
         
    l'axonometria cavallera  
         
    o la din-5  
         
    La PERSPECTIVA mostra els objectes (o edificis) amb un aspecte semblant al de la visió real, amb les parts llunyanes més petites que les properes. Geomètricament és el resultat de projectar els objectes des d’un punt (el punt de vista) en un pla orientat frontalment a la direcció central de la projecció (el pla del quadre). Aquestes condicions fan que la perspectiva d’un mateix objecte canviï en funció de la posició del punt de vista respecte de l’objecte (distancia i alçada) i la orientació del pla de projecció respecte també de l'objecte (paral·lel a un dels seus plans principals, només paral·lel a les línies verticals o no paral·lel) i de l’angle de projecció dels elements perimetrals (el con de visió). Aquesta importància del punt de vista fa que la representació sigui menys objectiva que les anteriors i que el seu ús es reservi principalment als cassos relacionats amb l’experiència perceptiva dels edificis.  
         
   

En aquest punt, cal tornar a recordar que aquestes convencions, matisades com s’ha fet, tenen aplicació dins de l’àmbit de l’arquitectura i les seves característiques tenen a veure amb els interessos generals de l’arquitecte. Els enginyers, per exemple, no acceptarien de la mateixa manera alguns dels plantejaments anteriors.

El dibuix del enginyer s’ha d'ajustar més a la normativa que, essent lògica no és comprensible o acceptable per un arquitecte. L’arquitecte té una necessitat més forta de “veure” la forma en els seus dibuixos...

 
 


Codificacions

El fet que el dibuix pugui explicar un projecte, fer-lo entendre sense fer-ho verbalment, fa que el puguem considerar com un llenguatge: el llenguatge més important que l’arquitecte utilitza per comunicar-se. Que sigui un llenguatge implica que s’ha d’ajustar a uns codis que el destinatari del dibuix podrà interpretar correctament.

Aquestes codificacions afecten al significat que tenen les línies discontinues, com a projecció d’elements ocults a la visió, la manera d’indicar el sentit ascendent de les escales o la de dibuixar les portes, amb  la una línia que indica la part ocupada en el seu desplaçament (el gir).
 

 
   
 

Afecten també a la manera d’indicar el pendent de les cobertes, la diferenciació de les parts seccionades dels murs.
 

 
   
         
   

O al grafisme que s'utilitza per diferenciar els materials en els detalls constructius (formigó armat, formigó lleuger, arrebossat, fusta,...)

 
 

Hi ha codificacions la interpretació de les quals es redueix a un àmbit molt limitat, com en el cas dels plànols d'instal·lacions, que potser només entenguin els instal·ladors, i que poden canviar (amb els reglaments, p.e.)
 

 
   
 

O com pot ser el cas dels plànols d'estructures.
 

 
   
 

La utilització d’aquest codis garanteix que el destinatari entendrà el que diu el dibuix. El destinatari ho entendrà si els codis són d’ús comú, en l’àmbit cultural en el que es treballa i si els coneix. Si hi ha dubtes caldrà adjuntar una llegenda d’interpretació i si l’arquitecte inventa codis personals haurà d’adjuntar el seu significat.

 
 

 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

- James S. Ackerman, “Convenzioni e retorica nel disegno architettonico”, Architettura e disegno. La rappresentazione da Vitruvio a Ghery, Milà, Electa, 2003.
- Robin Evans, “Translations from drawings to building”, AA Files, n.12, 1986, pp. 3-18.
- Robin Evans, “Architectural Projection”, Architecture and its image”, Montreal, Canadian Center for Architecture, 1989, pp. 18-35.
- Iain Fraser i Rod Henmi, “Ortographic Drawings”, Envisioning Architecture. An Analysis of Drawings, Nova York, Van Nostrand Reinhold,1994, pp. 25-43.
- Edward Robbins, Why Architects Draw, Cambridge (Mass.) i Londres, The MIT Press, 1994.

© dels textos Francisco Martínez Mindeguía

>>  Torna a l'inici de la pÓgina

Inici  >>  Temes de dibuix  >>  Dibuix tècnic