EL GRAND TOUR I THE SOCIETY OF DILETTANTI
Francisco Martínez Mindeguía, Universitat Politècnica de Catalunya


La imatge mostra a Gustavus Hamilton (1710-1746), segon bescompte de Boyne, i als companys amb els que va fer el seu Tour entre 1730 i 1731. Aparentment, es troben a la cabina del vaixell que els havia de portar de tornada, des de Venècia. El quadre és del pintor venecià Bartolomeo Nazari (1693-1758).

A partir de 1604, en que Anglaterra i Espanya varen deixar d'estar en guerra, després de la restauració de la dinastia Sturat i sobretot després de la "Gloriosa Revolució", de 1668, que va donar al país una major estabilitat política, es va posar de moda entre el joves aristòcrates i les famílies riques, que els estudis acabessin amb un viatge a Itàlia. És el que es va conèixer com el Grand Tour, que va arribar la seva major intensitat a la segona meitat del segle XVIII, descendint després de 1796, en que França va envair Itàlia i la república de Venècia va passar a mans d'Àustria. Al principi, aquests viatges es van prendre amb certa prevenció per les families angleses, en certa mida perquè es tractava d'anar a un país catòlic on els joves podien estar temptats per diversions i plaers prohibits. Altres inconvenients importantes eren l'organització del viatge i el seu elevat cost econòmic.

Normalment el viatge es feia amb un acompanyant, que cobrava una assignació. En alguns cassos, més que d'un acompanyant es tractava d'una comitiva. Potser, el cas extrem va ser el de John Cecil, comte d'Exeter (1648-1700) que, en 1679, va fer el seu primer viatge amb la seva esposa, el seu fill de 5 anys, 2 guàrdies de protecció, un capellà, 5 dones (?), 14 cambreres i 30 cavalls. El segon viatge el va fer només amb dos acompanyants, un capellà, un administrador i 4 cambrers. Un altre cas va ser el Richard Boyle, comte de Burlington, que va viatjar amb un pastor hugonot, un pintor, 4 cotxers, un lacai, un mosso, un cuiner, un contable, 4 servents, un preceptor, un metge i 3 musics. Eren viatges costosos perquè a més del desplaçament s'havia d'afegir l'estància, les festes i les compres de llibres i obres d'art. Poc a poc, aquests viatges es van estendre també a altres classes socials.

En mig d'aquest ambient, es va produir a Londres un fet important. En 1734 un grup d'uns 40 joves, rics i aristòcrates, varen fundar a Londres la Society of Dilettanti. Es tractava d'una mena club que tenia com a finalitat promocionar "el gust grec i l'esperit romà". Amb aquesta finalitat, subvencionaven expedicions a Grècia i Itàlia, que feien ells mateixos o altres, arquitectes, arqueòlegs o erudits.
 

 


Aquests són dos quadres de Sir Joshua Reynolds, de 1777-79, membre també del club, que en el primer representa a un grup de dilettanti, observant un vas grec i consultant un llibre de gravats en el que apareix reproduït, mentres d'altres valoren les qualitats d'un vi. A la segona imatge, alguns membres observen unes joies.

Aquest grup fa finançar algunes de les expedicions més importants pel coneixent de la arquitectura antiga de Roma, Grècia i Asia Menor. Les més famoses són les de Robert Wood, en 1750, i la de James Stuart i Nicholas Revett, en 1748-1755.

La de Robert Wood va ser una expedició a Grècia, Àsia Menor i Síria, dirigida per James Dawkins (?-1757, anticuari i ric propietari d'una plantació a Jamaica) i John Bouverie (1722-1750, arqueòleg diletant). Robert Wood era un "guia" de viatges, un erudit en temes clàssics, amb sensibilitat per captar els trets característics d'un lloc i una subtil comprensió de les belleses naturals, que havia estat a Constantinopla, diferents illes del Egeo, Egipte i algunes ciutats de Síria i Mesopotamia. Per aquesta raó Dawkins i Bouverie el van convidar a anar amb ells. Van comptar també amb l'arquitecte, paisatgista i dibuixant torinès Giovanni Battista Borra (1712-1786). Borra va dibuixar les ruïnes de les ciutats de Palmira (Siria) i Balbec (Líban), i Wood ho va publicar en dos llibres, The Ruins of Palmyra, en 1753, i The Ruins of Balbec, en 1757, amb els dibuixos, gravats de Thomas Major i Paul Fourdrinier, i una introducció històrica seva.
 


Aquesta és la primera làmina del primer llibre, La vista de la ciutat en ruïnes de Palmyra. El llibre és un seguit de làmines, precedides per un text introductori del poeta Homer. La làmina mostra una imatge de conjunt, un paisatge de la ciutat, amb un cert caire pintoresc, per l'ambientació i les ombres.

Comparat amb el treball de Desgodets, aquí ja no es considera l'edifici com un monument autònom i independent de l'entorn en el que es troba. Wood comença amb la imatge de la ciutat (la desolació, la ruïna,...), en la que es veu la situació que cada peça té en el conjunt i la relació entre cadascuna té amb les altres peces. Això és reflex d'una sensibilitat pel paisatge, que pertany a la seva cultura anglesa.

Després d'aquesta panoràmica i d'una planta general, el llibre mostra cadascun dels edificis, començant per una vista general i, desprès, les plantes, seccions, alçats, detalls,...
 


Aquest és un dels edificis que estudia. Comença amb una vista,
 


I segueix amb els dibuixos de planta, alçat,... i detalls.

El llibre de les runes de Balbec té la mateixa estructura, comença amb una vista general,
 


Després la planta general,

Abans de cada edifici, una vista amb l'ambient,
 

I després la planta, els alçats, seccions,...
 

L'altra expedició és la de James Stuart i Nichola Revet. Stuart era pintor i expert en art i arquitectura romana i grega. Havia treballat com a guia a Itàlia i sabia llatí, grec i italià. Nicholas Revet era aristòcrata, artista i arquitecte aficionat. Es van conèixer quan aquest últim veia el seu Tour per Itàlia. L'expedició la van fer acompanyats per Gavin Hamilton i Mattew Brettingham (el jove). Van estar a Nàpols i, després, a Grècia, Salònica i Atenes.

Els dibuixos els van publicar en quatre volums de gravats, en 1762 i 1812, amb el títol The Antiquitys of Athens. La estructura del llibre és similar a la de Wood. Cada edifici comença amb una vista d'ambient,
 


Després segueixen les plantes, seccions, alçats i els detalls,
 
 
 

El Partenon apareix en el segon volum. Comença amb una vista amb l'ambient,
 


I després, com a la resta de casos, la planta, alçats, seccions, detalls,...
 
 
 


Aquest és el fris, un dibuix esplèndid, en el que Stuart, que és pintor, mostra com entén i com utilitza les ombres un arquitecte. Superant les prohibicions absurdes d'en Durand i Quatremère de Quincy, aquí les ombres s'utilitzen per explicar una forma, l'estructura de capes d'un relleu. És evident que la superposició i ocultació dels cossos permetia deduir, en gran part, la profunditat del relleu, però el recurs millora la lectura, fa que aquesta sigui més ràpida i resol ambigüitats que, malgrat tot, hi havia. No es tracta d'ombres reals, resultat d'una determinada il·luminació. Són ombres fetes per diferenciar, bàsicament, dos nivells de profunditat. Implica per tan, una simplificació de la tridimensionalitat real, amb l'objectiu de millorar la comprensió de l'espai representat.
 

Procedència de les imatges:
- Robert Wood, The Ruins of Palmyra, Farnborough, Gregg, 1971 (fac. from London, 1753)
- Robert Wood, The Ruins of Balbes , Farnborough, Gregg, 1971 (fac. from London, 1757)
- James Stuart, The Antiquities of Athens, New York , Benjamin Blom, 1968 (fac. from London, John Haberkorn, 1762)

Bibliografia recomenada:
- R. Weiss, The Renaissance discovery of classical antiquity, Nova York, 1969
- Andrew Wilton y Ilaria Bignamini, Grand Tour. Il fascino dell'Italia nel XVIII secolo, Milán, Skira, 1997
- Gigliola Pagano de Divitiis, "Cultura ed economia: aspetti del Grand Tour", Annali di architettura, n. 12, 2000
- Gigliola Pagano de Divitiis, "Cultura ed economia: aspetti del Grand Tour", Annali di architettura, 12, 2000, pp. 127-141
- Jeremy Black, Italy and the Grand Tour, New Haven and London, Yale University Press, 2003

© dels textos Francisco Martínez Mindeguía
Francisco Martínez Mindeguía és profesor agregat de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès

( Torna a pàgina principal )